El debat ja és aquí. O ja fa temps que hi era, i és tot just ara que en comencem a parlar? Sembla que s’ha revifat arran d’aquest tuit d’Àlex Rigola, on deia que al TNC i al Teatre Lliure “ja els toca” estar encapçalats per noves mirades, és a dir, mirades de dones: “Ara que s’acosta el final de la segona legislatura d’Albertí i Pasqual, canviem les desigualtats de gènere en el teatre. Seria la primera vegada que hi hauria una dona dirigint els dos centres. Noves mirades. Ja els hi toca, no?”. Ara sí… i abans no? Ara ja toca? Andreu Gomila seguia el fil, el mateix dia al Time Out, i parlava de la generació tap, aquella que impossibilita que els més joves ocupin llocs de poder, ja que els senyors d’una certa edat s’eternitzen a la poltrona. “En cap equipament públic teatral català mana una persona nascuda als anys 70 o 80. Ni hi ha manat mai”. Gomila acabava el seu article demanant que les futures directores del TNC i del Lliure fossin dones, i també joves, matant dos pardals d’un tret. Al cap d’uns dies, Laura Serra escrivia al diari Ara l’article Ells trien qui mana als teatres, on feia una anàlisi de la paritat (o no) dels òrgans que tenen la tasca de decidir qui ocupa un càrrec públic. És a dir, pagat entre tots. I acabava amb una conclusió ben clara: cal transformar les estructures de poder i de decisió a les institucions per tal que puguem canviar alguna cosa. Ara ja ens hem posat en situació.
L’altre dia, servidor de vostès es trobava al bar de la Sala Beckett, fent un cafè amb dos teatraires il·lustres i, com no podia ser d’una altra manera, aquest tema va aparèixer a la nostra conversa. En el cas del TNC, ho teníem bastant clar i van sortir alguns noms, en un dels quals, a més, coincidíem tots tres. En el cas del Teatre Lliure, va ser més difícil pensar en noms de possibles futures directores. Potser perquè el seu director actual, Lluís Pasqual, no està programant cap directora de forma regular? Pensem en el cas d’Àlex Rigola: va ser nomenat director del Lliure quan tenia 34 anys, i abans ja hi havia estrenat muntatges com ara Titus Andrònic, Suzuki I i II o Juli Cèsar. Quina directora estrena actualment amb regularitat al Teatre Lliure? No podem evitar pensar en el reportatge On són les dones?, del programa Quan arribin els marcians de TV3. En ell, Júlia Bertran afirma, mirant a càmera: “Com pot ser que hi hagi tan poques autores i directores a la nostra cartellera? Ho hem demanat a Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure. Però no ens ha volgut respondre”.
Amb els meus amics teatraires del bar de la Beckett, continuo, ens van sorgir, de forma natural, algunes preguntes: Per què tenim la idea que un director artístic ha de ser, forçosament, un director teatral? No pot ser una escenògrafa, una dramaturga, una figurinista? Una gestora? Una acadèmica? Per què ha de ser una sola persona? No estaria bé, recollint la idea d’Andreu Gomila, que fos un col·lectiu de joves creadores qui es posés al capdavant d’un o dels dos teatres públics de Barcelona? I si, en lloc de tot de senyors opinant (m’hi incloc), donéssim espai a aquelles que potser tenen alguna cosa a dir? L’actriu Rocío Manzano va escriure un tuit de resposta a Rigola molt clarivident, on deia: “Delante del debate* sobre la dirección de los teatros públicos cómo os posicionáis? Porque yo lo tengo claro: persona que no sea un hombre cis, de menos de 45 y feminista”. La periodista i activista Mireia Mora, de La Tremenda, reblava el clau: “Ara, podeu seguir fent retuits i aplaudint com si el que diuen no ho hagués dit mai ningú”.
Trobo molt estimulant que aquest debat s’hagi instal·lat, per fi, entre nosaltres. Els nostres teatres públics ens pertanyen, en tots els sentits, i cal que els repensem entre totes. També podríem recuperar aquella vella idea de Jordi Mesalles, que defensava enderrocar el TNC i construir en el seu lloc un cinema multisales. Però això ja seria una altra història.